dimecres, 14 de març del 2012

CONTE: L'UNIVERS

Aquesta llàgrima, no sols va aturar la bola, sinó que a més a més, va apagar tot el foc i es varen formar grans núvols que durant molts dies, però... molts, molts dies, no van parar de deixar caure pluja a sobre de la petita bola. Tanta i tanta pluja va caure que aquella bola vermellosa, es va anar tornant cada cop més blava.

Tan petita era aquesta bola que, de tot això, el nostre amic, l’estel, ni se’n va adonar. Fins que un bon dia:

-Ei, tu!... Sí, sí, tu!... Què no em veus? Sóc aquí, al teu costat -digué una veu molt fluixeta i llunyana.

L’estel es girà a banda i banda, però no aconseguí veure res.

-Què no em veus? -tornà a dir aquella veu.

-No, no veig res -va dir l’estel-. Amb qui parlo?

-Amb mi, estel solitari, esforça’t per fer més llum i veuràs com així em podràs veure -contestà la petita bola blava.

L’estel va començar a bellugar-se per tal de donar més claror i...

-Ara, ara et veig! -va dir l’estel mirant aquell puntet blau-. Però, qui ets tu? I què hi fas aquí?

-La veritat és que no sé pas qui sóc, l’únic que sé és que si no deixes de donar tanta calor em socarraràs -contestà la petita bola blava.

-Ui, perdona! Però... és que em costa tant de veure’t! -digué l’estel al temps que afluixava la seva calor.

-Ara home! Ara s’està millor -digué la boleta blava-. I tu qui ets? I com et dius?

-Doncs, tampoc ho sé, només sé que sóc un estel i que em van deixar ben sol -va contestar el nostre amic.

Sí que estem arreglats! Si cap dels dos no sabem qui som -va dir la boleta blava mentre rumiava alguna cosa- Escolta!, què et semblaria si..., com que et van deixar sol, et posés de nom..., "sol".

-Soool? No t’hi has lluït gaire, no! -va replicar l’estel.

-I què tal... "
SOL" amb Lletres grans? -tornà a dir la boleta.

-Bé, això ja és una altra cosa! Que de gran en sóc molt més que no pas tu -va dir l’estel mentre repetia: "Sol, Sol... El Sol"-. No sona malament amic! Em sembla que m’agradarà aquest nom.

-Ja t’ha costat prou, ja, decidir-te. I jo què? -digué el nostre amic blavet.

-Potser et podríem dir... "fosquet", perquè de llum no en fas pas, o... "blavet", pel color amb que jo et veig, o... "mulladet", per la quantitat d’aigua que tens, o també "malaltet", perquè t’han sortit unes taques ben estranyes -anava dient el Sol sense parar d’inventar altres noms.

-Taques? Quines taques? Renoi!... és cert. No me n’havia adonat amb tanta pluja. Ara se’m veu la terra i tot! -digué el petit puntet blau mentre s’anava aguaitant per tot arreu.

-Doncs, ja ho tinc! -va cridar el Sol-. Et podem dir... "
TERRA". Sí, sí, no ho diguis, no..., amb lletres grans !

Des d’aquell dia el Sol i la Terra es varen fer molt amics, i així, l’un al costat de l’altra s’anaven explicant aventures, inventant nous jocs,...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada