CONTE: L'UNIVERS

 

    Fa molts anys, allà en la foscor del cel, va néixer un petit estel, feble i groguenc amb moltes ganes de fer amics.
 

    La vida dels estels és tan llarga i, a més a més, tenen tan poca feina, que se la passen gairebé sempre jugant.

     Que, a què juguen els estels?
 

    Doncs, el joc que, potser, més els agrada s'anomena "El suaner paga primer". Els estels es posen en rotllana i després de cantar allò de: "Quatre estels hi ha al cel, jo els sé comptar molt bé,...", aquell a qui li ha tocat, s'ha de posar al mig de la rotllana i llavors, tots els altres comencen a donar calor tan fort com poden i si l'estel del mig es posa a suar, ha perdut i ha de pagar el vermut.
 

    És un joc ben estrany, oi?
 

    N'hi ha un altre també molt conegut que es juga per colles i que em sembla que s'anomena "Fem constel·lacions".
 

    És un joc bastant difícil perquè cada colla s’ha d'ajuntar per tal de fer dibuixos al cel, que ells en diuen constel·lacions. I així, fan dibuixos com... d'una óssa, d'una àguila, d'un gos, d'un escorpí, d'un guerrer, d'un lleó, d'una rosa,... Hi ha uns quants estels que fan de jutges i escullen el millor dibuix. Els guanyadors tenen com a premi un lloc fix al cel per jugar.
 

    El nostre amic petit i juganer sempre el triaven per ficar-lo enmig de la rotllana. I es clar, suava molt i no  hi va haver vegada que no li toqués pagar.
 

    A "Fem constel·lacions", tampoc no guanyava mai i pocs estels el volien per jugar. L'últim cop que va jugar, la seva colla va dibuixar un cargol i a ell li tocava fer la punteta d'una banya, però, vet aquí, que la seva llum era tan feble, que els jutges els van desqualificar.
 

    Sí, sí, ja podeu mirar cap al cel, que de cargol, no en veureu cap.
 

    Sírius, un dels estels més presumits de la seva colla, es va enfadar tant aquell dia que va convèncer a tots els estels per fer-lo fora. I de quina manera!

 

    Quan va arribar el nostre amic, tota la colla, amb Sírius al capdavant, van començar a llençar-li boles de foc mentre li deien:
 
     -Marxa! Ves-te'n! Que aquí ja no et volem!
 
    Ràpidament, el nostre amic, va girar cua i es començà a allunyar, al temps que una pluja de boles de foc li venia a sobre.

     Lluny ja, dels seus antics amics, el nostre estel, tot trist i sol, va començar a plorar des d’aquell racó de cel. 
  

    De tal manera, que una llàgrima del nostre amic va caure just a sobre d’una de les darreres boles de foc que li havien llençat.